A propòsit d’«El quehacer con los padres. De la doble escucha a la construcción de enlaces» de Caellas, Kahane i Sánchez

Ana Mª Caellas, Susana Kahane i Iluminada Sánchez
Madrid: HG Editores, 2010

Sempre és una responsabilitat parlar de l’obra d’algú altre, més encara si es tracta de 3 autores i encara més si parlem de psicoanàlisi. Espero, amb aquestes línies, despertar el vostre interès per la lectura del llibre que us presento. No es tracta simplement d’un treball sobre la tasca que realitza un psicoanalista amb els pares dels nens i nenes que atenem a les nostres consultes. Es tracta de quelcom més profund. Assistim a un recorregut ampli i minuciós per l’obra d’un nombre considerable de psicoanalistes, exponents de diferents èpoques i línies teòriques dins la psicoanàlisi, i no només de la psicoanàlisi infantil, deixant clar que no pertanyen a una o altra escola, si no que han fet seu aquest bagatge posant a jugar les eines i els conceptes, en termes de Winnicott, transformant-los, variant-ne la perspectiva i creant-ne d’altres que els seran d’utilitat en aquest quehacer.

El més senzill serà començar pel títol triat per les autores El quehacer con los padres, i per això em permeto utilitzar unes paraules sàvies d’Ortega i Gasset (1931-1933) en un text titulat: El quehacer del hombre

La vida es quehacer, y la verdad de la vida, es decir, la vida auténtica de cada cual, consistirá en hacer lo que hay que hacer y evitar el hacer cualquier cosa.

Para mí, un hombre vale en la medida que la serie de sus actos sea necesaria y no caprichosa, pero con ello estriba la dificultad del acierto.

Se nos suele presentar como necesario un repertorio de acciones que ya otros han ejecutado y nos llega bajo la aureola de una u otra consagración. Esto nos incita a ser infieles con nuestro auténtico quehacer, que es siempre irreductible al de los demás.

Jo no ho hauria expressat millor. A mesura que hom es va endinsant en la lectura va copsant aquesta línia de treball. A mi em suggereix un joc de paraules entre el concepte: «el quehacer» i el que hom es pot plantejar com a pregunta: «¿qué hacer?», amb caire de preocupació o amb cert to de broma, descàrrega de tensió, que també pot succeir davant la impotència que provoca el treball amb alguns progenitors.

Amb el seu recorregut teòric-pràctic les autores plantegen un saber fer que no deixa lloc a fer qualsevol cosa. No deixen gaire marge a l’atzar, a una intervenció sense reflexió o fora d’un temps oportú. Capítol a capítol hom s’adona […]

Marisa Pugès
leave a comment

Download full review (text in Catalan)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *