Preface to this section of Inter-nos

[Text in Catalan]: En la secció d’Inter-nos d’aquesta revista, volem transmetre-us la necessitat que la nostra revista continuï oberta a la realitat social, cultural i política que l’envolta, perquè la pràctica psicoanalítica no es dóna suspesa en un núvol, sinó instal·lada en una realitat social canviant i sovint conflictiva.

Seria de tot punt ingenu oblidar des del punt de vista del desenvolupament científic i cultural que si la psicoanàlisi nasqué fou per les condicions que es donaven a la Viena del darrer terç del segle xix. Són aquestes condicions les que varen facilitar que un científic, un metge concret, desenvolupés les bases de tota la teoria i la pràctica psicoanalítiques. Faig referència a l’obra admirable d’Eric R. Kandel La era del insconsciente (Ed. Paidós, Madrid, 2013).

Podríem afirmar com anteriorment havia passat amb la teoria de l’evolució, que si no hagués estat Freud, «un altre Freud» hauria descobert la psicoanàlisi de la mateixa manera que, si no hagués estat Darwin, Wallace s’hauria emportat la fama de ser el fundador de la teorització que vertebra les ciències de la vida.

En aquest Inter-nos, el que posem damunt de la taula —altra vegada— és la relació entre psicoanàlisi i societat, perquè la psicoanàlisi és també una ciència social que ha construït les seves teoritzacions a partir de la pràctica quotidiana dels éssers humans que viuen en medis històrics concrets.

Hem de recordar que, si les ciències socials han pogut donar un salt endavant, ha estat per la potència que té el concepte d’identificació estructurant desenvolupat primàriament per Freud, que és l’autèntic concepte frontissa que articula la subjectivitat de cada ésser humà concret amb la societat, l’autèntic úter social que l’envolta.

A títol de petit recordatori, repassant l’obra completa freudiana, podem trobar perles autèntiques on els aspectes relatius a la relació entre la societat i el subjecte queden posats davant dels nostres ulls de manera enlluernadora. Per citar-ne només alguns, podríem recordar des d’on fonamenta Freud la Psicopatologia de la vida quotidiana o l’Acudit i la seva relació amb l’inconscient. Però anant més endavant altres perles se’ns ofereixen i ens vénen a demostrar l’íntima preocupació que Freud tenia pel medi històric on li tocava viure. Per exemple: en el volum 9 de la seva obra completa trobem aquest text admirable i actual que porta per títol La moral sexual «cultural» i la nerviositat moderna.

Seguint en aquesta línia, podem trobar reflexions tan admirables en el volum 14 De la guerra i la mort. Temes d’actualitat, o més tard, en el volum 17, la seva intervenció realitzada a Budapest que porta per títol Nous camins de la teràpia psicoanalítica.

En tots aquests treballs i en moltíssims altres, entre els que cal destacar La psicologia de les masses i l’anàlisi del jo publicat el 1921, podem rastrejar perfectament com el fundador de la psicoanàlisi tenia perfectament posat al cap que havia creat una eina molt potent per tal de contribuir a l’estudi de la societat. Les seves obres finals, El malestar a la cultura, El futur d’una il·lusió, i Moisès i el monoteisme podríem complementar una llista de tot punt criticable per curta i reduccionista.

D’altra banda, també des d’una part de la comunitat de científics socials i ha hagut la voluntat d’estudiar i aprofundir en la contribució psicoanalítica. Hi ha hagut un desenvolupament molt potent que s’ha palesat de forma més manifesta, per bé que no única, entre els que per motius polítics s’havien aproximat o militaven en organitzacions de caràcter marxista i molt especialment en la florida que va produir-se a l’Europa sorgida de la I Guerra Mundial, posterior a la Revolució Russa, l’ensorrament dels imperis, i a les respostes de les classes dominants en retirada que articularien aliances de classe contra natura i que acabarien donant com a resultat el feixisme i el nazisme.

Des del mateix moment del naixement de la psicoanàlisi multitud de dirigents i militants d’organitzacions marxistes i obreres varen adherir-se positivament a les teoritzacions freudianes veient-les com la lògica complementació de les seves lluites socials i polítiques.

Encara que les ciències socials s’han anat dividint i subdividint, ha estat el coneixement fundat i elaborat per Marx, el que ha mantingut de forma epistemològicament més consistent el punt de vista que, l’estudi d’un aspecte concret de l’estructura social, s’ha de vincular de forma constant i dialèctica amb la totalitat de la realitat.

No ha d’estranyar-nos, doncs, que multitud de psicoanalistes que professaven un compromís polític molt important, com Marie Langer vinguessin a les Brigades Internacionals a ajudar a la República Espanyola. Com aquells homes i dones que, armes en mà o col·laborant activament en la resistència antifeixista entenguessin que pràctica política i pràctica analítica estaven íntimament relacionades, per bé que, sempre articulades en extrema tensió dialèctica.

Mirant cap a casa podríem anomenar psicoanalistes com Angel Garma, Emili Mira o Francesc Tosquelles, comdemnat a mort pel franquisme i, posteriorment, tots ells exiliats.

Tampoc està de més recordar a Galeano quan, parafrasejant a Brecht afirmava l’elevat preu humà i moral que pagaren els psicoanalistes del con sud arran de la denominada «Operación Condor», per cert que molts d’ells foren acollits al nostre país, a Catalunya.

Tornem a la teoria. Probablement, el cas més acabat i encara actual d’aquestes teoritzacions sigui el text de Wilhelm Reich La psychologie de masse du fascisme (Collection science de l’homme. Editorial Payot, Paris 1972). No és l’únic, podem trobar altres texts tan actuals com el de Russell Jacoby, La amnèsia social. Una crítica de la psicología conformista desde Adler hasta Laing, traduït per la nostra col·lega Neri Daurella. Editorial Bosch, 1977.

Començar i no acabar. Probablement les ciències socials i el marxisme en particular i la psicoanàlisi siguin com les paral·leles que mai es troben del tot però que conflueixen en l’infinit. La pretensió dels treballs que recurrentment sortiran a la revista volen senzillament contribuir a posar l’altre rail a la via per tal d’anar més de pressa a l’hora de pensar la realitat dels nostres pacients en tan que subjectes i en tant que sers socials, portadors de categories històriques.

Oriol Martí
leave a comment

Download text (text in Catalan)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *