Presentació d’Enrique González Duro

És una enorme satisfacció presentar-vos a l’Enrique González Duro, psiquiatra que du més de trenta anys de prestigiosa carrera professional, anys en l’assistència pública i reconegut líder del moviment antipsiquiàtric de la dècada dels 70. El 1981 es va fer càrrec de la reforma psiquiàtrica a la província de Jaén, i posteriorment va treballar a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid. Posà en marxa el primer hospital de dia de l’Estat espanyol l’any 1973. És important remarcar una de les seves especialitats: la biografia psicològica de personatges històrics, com ara Felipe González, Juan Ramón Jiménez o Franco.

També és autor de La asistencia psiquiátrica en España (ed. M. Fernández y Cía, 1975), Represión sexual, dominación social (ed. Akal, 1976), Psiquiatría y sociedad autoritaria (ed. Akal, 1978), Distancia a la locura: teoría y práctica del Hospital de Día (ed. Fundamentos, 1982), Historia de la psiquiatría (ed. Libertarias-Prodhufi, 1987), Memoria de un manicomio (ed. Libertarias-Prodhufi, 1992), Las neurosis del ama de casa (ed. Universidad Complutense de Madrid, 1990), La paranoia (ed. Temas de Hoy, 1991), La máscara de los poderosos (ed. Libertarias-Prodhufi, 1999), Mujeres separadas (Talasa Ediciones, 1999), El miedo en la posguerra (ed. Oberón, 2003), Demonios en el convento (ed. Oberón, 2004), El riesgo de vivir: las nuevas adicciones del siglo XXI (ed. Temas de Hoy, 2005), La sombra del General (ed. Debate, 2005), Fernando VII: el rey Felón (ed. Oberón, 2006), Biografía del miedo (ed. Debate, 2007), Las Rapadas. El franquismo contra la mujer (ed. Siglo XXI, 2012).

González Duro de sempre ha refutat, i ho podem copsar a tota la seva obra, la idea decimonònica que la psiquiatria institucional és una ciència mèdica, neutral i asèptica, que té com a objecte l’estudi i el tractament dels malalts mentals. Però de fet, defensa González Duro, més que pel seu objecte, la psiquiatria institucional s’ha definit pels seus objectius en la praxi social. És a dir, per exemple, la psiquiatria en l’època del nazisme es proposà científicament l’extermini massiu d’unes tres-centes mil vides sense valor i indignes de viure, que constituïen un cos estrany per a la societat humana. D’aquesta manera se solucionà el problema dels malalts mentals a Alemanya i es compliren els dictats higienistes de l’Estat hitlerià. Però aquest horror no va ser un disbarat insòlit, sinó una mesura que duia fins a les darreres conseqüències els objectius socials d’una doctrina, quasi universalment acceptada, que conceptuava els malalts mentals com un potencial perill públic per a la societat.

És per això que encara avui, molts pacients són tractats a la força i per la força per l’aparell psiquiàtric, que sempre ha disposat d’excel•lents instruments repressius.

Però segueix en González Duro, com que la psiquiatria encara ens cal, perquè el patiment va en augment, caldrà lluitar per una nova psiquiatria que alliberi i no oprimeixi, que no estigui al servei del poder i apaivagui el patiment dels ciutadans.

Anna Miñarro
leave a comment

Download presentation text (text in Catalan)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *