The impact of the 150th anniversary of the birth of Freud in the press: The case of the newspaper El País (Or, in other words, the best, the photo)

[Text in Catalan]: L’article que ara presento és un treball que va començar com a carta dirigida al diari El País el proppassat 26 de març de 2006 polemitzant amb Lola Galán, arran d’un article publicat per aquesta periodista entorn el cent cinquantè aniversari del naixement de Freud. Probablement se’l recordi perquè portava per títol Lo que queda de Freud. Però altres obligacions varen impedir-me acabar la carta i, lentament s’ha convertit en un treball molt més llarg, on intento reflexionar sobre quin és el tractament que un mitjà concret, considerat progressista i d’esquerres ha donat a l’aniversari del fundador de la disciplina a la qual destinem els nostres esforços personals i professionals.

El motiu de l’article de Galán era observar l’impacte de la psicoanàlisi a les portes del segle XXI. Però l’article ho explicava de forma tan poc rigorosa i esbiaixada que em va semblar necessari donar una resposta acurada. L’article ni desenvolupava les contribucions freudianes ni contestava realment al títol que l’encapçalava. Tampoc situava quines perspectives segueix obrint l’obra de Freud en tant que teoria i pràctica davant del patiment psíquic en els inicis d’aquest segle.

El treball de Galán és tan confós que una persona amb un mínim d’esperit crític se sent amb l’obligació de formular-se una pregunta que ha fet arrels en la tradició del pensament i la pràctica psicoanalítics: què m’està dient? És un treball ple d’informacions buides i d’oblits que clamen al cel. L’autora no sap ni pot contestar què queda avui de Freud perquè coneix de forma superficial la seva obra i, el que és més greu, les seves implicacions clíniques, terapèutiques i d’estri per a la reflexió cientifico-social.

Després d’una delicada anàlisi de l’article, —que és la part central d’aquest treball que ara presento— vaig arribar a la conclusió que el millor de tot ell era la fotografia. Una de les clàssiques fotos de Freud, probablement la més emblemàtica, que fou realitzada pel fotògraf Max Halberstadt l’any 1921. Demostraré que, sota l’optimisme que destil•la l’article des del punt de vista formal, no diu realment res a favor de la psicoanàlisi.

Aquest treball té tres parts. L’he escrit voluntàriament en to didàctic. Pretenc que, més enllà de la utilitat que pugui tenir per les persones avesades en la coneixença de l’obra de Freud, com són les que llegim regularment Intercanvis, pugui ser usat com estri docent si s’escau, envers aquells que coneixen poc l’obra freudiana. La primera farà referència a les contribucions científiques de Freud i què resta d’elles. En la segona analitzaré la lògica interna de l’article. En la tercera intentaré situar el perquè d’un article com aquest en el context del periodisme contemporani. En la part final, també intento explicar, les noves dificultats que enfronten la psicoanàlisi i la seva pràctica. Aquestes van molt més enllà de les que ens posen la indústria quimico-farmacèutica multinacional i les cada vegada més prepotents càtedres de psicobiologia de les universitats.

Seria ingenu pensar que només vull esmenar la plana a un treball periodístic estòlid. Mantinc que, les persones que coneixem de forma detallada l’ingent obra de Freud i dels seus continuadors, les escoles diferents i els temes en debat actual dins del món psicoanalític, ens hem de posicionar públicament enfront treballs d’aquest tipus, un exemple dels quals (per desgràcia no l’únic) n’és el treball de Galán. Aquests treballs, són els que impedeixen realment celebrar el segle i mig que ens separa d’aquell dia 6 de maig en què Freud nasqué a Prîbor, Moràvia, denominada antigament Freiberg.

Aquesta vegada a part d’agrair l’esforç i la sensibilitat als col•legues que han llegit els esborranys, dono també les gràcies a totes aquelles persones que, des de la seva indignació, m’han donat les idees, la força i la confiança necessàries per tal de bastir aquest treball. De fet, la meva feina ha consistit en fer de jardiner: recollir les idees esparses que molts col•legues m’han proporcionat i en uns casos podar-les, en uns altres, documentar-les el més curosament possible com si les adobés i, finalment, fer-les créixer amb arguments sòlids. He posat el mínim de referències bibliogràfiques.

Galán va escriure un article enfront del qual, les persones que tenim formació en psicoanàlisi, podíem fer qualsevol cosa menys una: callar davant d’una agressió tan manifesta. […]

Oriol Martí
leave a comment

Download full text (text in Catalan)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *