Els retalls i els efectes de resignificació de sentit a Nuovo Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore

Salvatore (Toto), el protagonista de la pel•lícula Nuovo Cinema Paradiso, conegut realitzador cinematogràfic a Roma, ja coneix l’ancoratge infantil de la seva professió. Però no es tanca el cercle fins a la mort d’Alfredo, el seu referent patern d’infantesa a Sicília. Allò reprimit, en forma de retalls dels fotogrames descartats per la censura, reapareix com a regal pòstum.
L’òptica freudiana mostra molts processos psíquics en dos temps, el segon moment dels quals dóna valor al primer. A partir del concepte de significació retroactiva i de la noció lacaniana de puntada, s’entén que puntuar un discurs és produir sentit.
L’eix fonamental de l’obra de Tornatore és la funció paterna de la castració, de la qual se’n poden diferenciar tres versions que resignifiquen els corresponents sentits del discurs cinematogràfic.

Paraules clau:
clínica psicoanalítica i cinema; funció paterna; resignificació; retalls; versions

Joan Pijuan
déjale un comentario

Descargar texto completo

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *