I
[Text in Catalan]: Sales (2002), en el seu article Sobre el Freud de Louis Breger: ¡Sin comentarios! En respuesta a Ramon Riera, interpreta que Breger utilitza de manera malintencionada certs episodis de la vida de Freud per denigrar-lo i així desprestigiar la seva obra:
Lo que la hace peligrosa (sobre todo para el lector no advertido) es la peregrina intención de su autor de creer que atacando sin tregua la figura de Freud va a lograr desprestigiar su obra (pàgina 72).
Sembla que Sales sospita que hi ha una campanya, de la que Breger forma part, subvencionada per les multinacionals farmacèutiques, per a desprestigiar la psicoanàlisi. La meva perspectiva és molt diferent: Breger (2000) ens mostra com les teories psicoanalítiques que Freud va descriure estaven profundament arrelades a la seves particularitats subjectives i a les característiques culturals de la seva època. Per tant, quan Freud universalitza els seus descobriments, està buscant una aplicació general a una sèrie d’hipòtesis que havia fet a partir de les seves particularitats.
La perspectiva intersubjectiva en psicoanàlisi va formalment començar amb una sèrie d’estudis biogràfics d’Atwood i Stolorow (1993), on aquests autors van investigar la relació entre la biografia i les teories dels primers autors psicoanalítics. L’objectiu no era el d’atacar o desprestigiar la psicoanàlisi, sinó el d’intentar analitzar a fons els prejudicis o condicionaments que cada autor té en el desenvolupament de les seves teories. A vegades, no sempre, aquests condicionaments són tan forts que la teoria que en surt és molt deficitària, o potser més exactament, només aplicable en casos molt particulars. Atwood i Stolorow en el seu estudi biogràfic de Freud van observar que la insistència de Freud en atribuir el patiment psíquic a un conflicte amb unes obscures forces de l’inconscient que pressionen per descarregar-se, era una manera molt particular d’entendre l’inconscient («una caldera plena de excitacions en ebullició»), i que aquesta manera tan esbiaixada de descriure el funcionament humà responia a una sèrie de necessitats subjectives del propi Freud: per exemple, la necessitat de protegir-se del dolor pel que havia trobat a faltar en el seu entorn familiar i social. Això encaixa a la perfecció amb la idea de Breger en la seva biografia: Freud, en la seva auto-anàlisi amb Fliess, va posar l’èmfasi en els seus conflictes amb els derivats pulsionals (incestuosos i parricides) i no va contemplar, en canvi, la importància de les mancances del seu entorn familiar. Més endavant, va intentar universalitzar aquestes hipòtesis assolides en la seva auto-anàlisi, i les va aplicar a l’anàlisi dels seus pacients: per exemple, va pensar que Dora patia a conseqüència dels seus desigs edípics, i en canvi, no va poder empatitzar amb el seu sofriment com a conseqüència dels abusos i maltractes rebuts; i Freud va pensar que Dora va interrompre el tractament com una resistència a acceptar els «dimonis del seu interior».
Yo sabía muy bien que Dora no volvería a mi consulta. La inesperada interrupción del tratamiento cuando mis esperanzas de éxito habían adquirido ya máxima consistencia, destruyéndolas así de golpe, constituía por su parte, un indudable acto de venganza y satisfacía, al propio tiempo, la tendencia de la paciente a dañarse a sí misma. Quien como yo despierta a los perversos demonios que habitan, imperfectamente domados, un alma humana para combatirlos, ha de hallarse preparado a no salir indemne de tal lucha (Sigmund Freud, 1905)
Per què Freud no va poder plantejar-se que Dora va, legítimament, protegir-se d’unes interpretacions que eren poc empàtiques amb ella, i per això va fugir del tractament? Aquesta pregunta no és irrespectuosa amb Freud ni és cap atac «sense treva». Amb aquesta pregunta només pretenc mostrar que Freud, com d’altra banda és inevitable, va escollir una de les múltiples maneres […]
Ramon Riera leave a comment
