[Text in Catalan]: Em referiré al malestar que pot derivar-se dels principis de l’activitat professional i el que causa la vida de les institucions. Per consegüent, no esmentaré les possibles reaccions emocionals de malestar originades per l’acció dels malalts; se suposa que l’analista està prou entrenat per a fer-hi front sense massa complicacions.
Crec que es pot observar i definir una preocupació general pròpia del psicoanalista. Em refereixo a la presa de consciència de que en certa mesura o en gran mesura nosaltres mateixos amb la participació de la nostra personalitat som l’agent del tractament i la cura. A diferencia del tractament mèdic ordinari, que es fonamenta, de vegades excessivament, en standards tècnics sense participació directe de la personalitat, l’ofici del psicoanalista requereix que es posi en obra la pròpia manera de ser, evitant, a la vegada, l’actuació ideològica, l’adoctrinament. En relació a aquesta qüestió tan important, Sacha Nacht —indegudament criticat sobretot pels psicoanalistes kleinians— va proposar en el Congrés del 1959 que l’analista cura a través de la manera de ser, és a dir, de l’actitud que pot ser capaç d’adoptar quan està amb el pacient. El psicoanalista francès va escriure: «Per tant, ell mateix és l’instrument de la seva tècnica. Per això el que és té potser més importància que el que diu o fa».
També va ser Nacht qui va exposar de manera concisa formulacions gens menyspreables com aquestes: «La curació implica la desaparició de la por i la possibilitat d’estimar i sentir-se estimat» i aquesta altra plena de significació perquè orienta molt la forma de treballar: «interessa més deixar parlar al pacient que fer-lo parlar». Sobre la manera de parlar del pacient i la forma de parlar de l’analista penso que en el moment actual es fa inexcusable fer alguna precisió. Segons el meu criteri, en l’actualitat no es pot parlar com fa cents anys. Per dir-ho amb claredat, hem de renunciar a la interpretació pels motius que de seguida argumentaré. Recomano que es faci saber al pacient la regla major en la que es fonamenta el treball analític que ha d’evitar l’actuació de l’analista. Segons el meu criteri es podria formular amb paraules entenedores com aquestes: «Podem parlar o dialogar amb tranquil•litat. Parli’m amb confiança i no tingui por que no l’hi interpretaré res». Jo buscaria un analista així si em tornés a analitzar; m’apartaria dels psicoanalistes que els agrada interpretar i no saben parlar amb senzillesa. Sé que no és fàcil enraonar amb el malalt sense interpretar, fins i tot és possible que poca gent sàpiga parlar sense interpretar. Una dificultat tal és pròpia d’un ofici difícil i prové de la falsa seguretat que aporta la interpretació perquè aquesta deriva directament d’una doctrina que subministra una espúria sustentació. Gairebé sempre una sustentació narcisista basada en la temible omnisciència. La majoria de vegades, per no dir que en totes les ocasions, la interpretació psicoanalítica procedeix d’una ideologia que no és científica. Així s’origina el problema més greu de la psicoanàlisi tradicional. La situació és molt seriosa perquè interpretar la patologia mental i la patologia del caràcter segons una doctrina és una actuació. El dia que Robert Stolorow va estar a Barcelona en la meva comunicació en aquella jornada de treball vaig dir: «Los analistas dotados de empatía son capaces de pensar y decir: «Comprendo que esto es muy serio y muy grave, yo estoy aquí para entenderlo de este modo y acompañarle. Comprendo que no vea ninguna salida a su dolor y daño. Mañana, si usted quiere, seguiremos hablando de su situación y no le voy a interpretar nada». Esto último es lo que puede hacer un objeto del self en el sentido de Kohut. Allí donde un objeto común interpreta de acuerdo a ideas o doctrinas, un objeto del self acompaña, respeta y dialoga. Creo que todo el psicoanálisis se basa en esto aparentemente tan simple». […]
R. Armengol Millans leave a comment
