In memoriam – Jorge Aragonés

[Text in Catalan and Spanish]: Un adiós muy sentido

Dice el poeta que:

Cuando un amigo se va
Galopando su destino
Empieza el alma a vibrar
Porque se llena de frío
Cuando un amigo se va
Queda un espacio vacío
Que no lo puede llenar
La llegada de otro amigo

Jorge se nos ha ido discretamente, como a él le gustaba estar en la vida. Hace algunas fechas se retiró de la profesión, de su tarea de analista, de sus clases, de su participación en foros diversos porque tenía un duende, un dolor pertinaz cerquita del corazón que le invadía demasiado y no podía cuidarse, como a él le gustaba, de los otros. Era su tiempo y quería disponer de él para preparar su despedida. El timing era un quicio en su quehacer y lo sostuvo hasta el final.

Quienes nos acercamos a él hace ya muchos años buscábamos un maestro junto al que aprender, pensar y entender las complejidades de la mente humana y los modos de coadyuvar a reparar sus averías. Acertamos de pleno.

Era un experto en la teoría y en la clínica, especialmente en aquella más grave: psicosis, trastornos límite, cuadros narcisistas… Le interesó, especialmente en su última etapa, desentrañar el surgimiento del objeto; esa fue una aventura prolífica que nos proporcionó además de enjundiosas sentadas reflexivas, recorridos por los vericuetos de la historia y la prehistoria y algunas visitas a los museos donde todavía se conservan restos visitables.

Se nos ha ido, incluso antes de lo esperado, «galopando su destino», como dice el poeta. Tal vez por eso, si nos vibra el alma no es solo de frío. Jorge era un hombre bueno, paciente, sabio y generoso, y quienes frecuentamos su compañía notamos y notaremos el rescoldo de tantas y tantas aportaciones no solo científicas, psicoanalíticas, sino de comprensión, empatía y calidez humana, que irradiaba y a buen seguro han ido reposando paulatinamente en nuestro mundo interno. No lo vamos a tener más sentado en el sillón de enfrente, formando parte del corro, escuchando atento y afinándose el audífono, no podremos intercambiar visiones y versiones, discutir en vivo y en directo; y eso es y será una gran pérdida, sí. Pero nos queda en el recuerdo la experiencia de lo vivido, el monto de lo aprendido en la memoria, y el sonido de lo hablado todavía en el pabellón de la oreja por lo reciente.

Por todo ello volvamos al poeta cuando dice que «queda un espacio vacío que no se puede llenar con la llegada de otro amigo». Seguramente que ni se debe. Jorge era una persona singular, entrañable, que enfatizaba particularmente la discriminación de uno respecto del otro, el objeto del sujeto, como una forma de constitución fundante del ser humano. Cuando hablaba de patologías severas, decía: «primero discriminar, luego interpretar», es decir alumbremos el sujeto y luego trabajemos con él.

El mejor homenaje a su paso por nuestras vidas será, pues, respetar su singularidad y elaborar el duelo, otro de sus lugares preferidos, como la mejor manera de devenir más pacientes, buenos, generosos y sabios.

Es una sugerencia y un deseo que compartimos los componentes del Grupo de los Miércoles: Margarita Solé, Montserrat Canal, Jerónimo Erviti, José Mª Franco, Lluis Zaera, Oriol Martí y Roberto Goldstein.

¡Hasta siempre, Jorge querido!


El Doctor del «carrer del Doctor»

Estimadíssim Jorge,

T’escric aquestes línies quan fa molt poques setmanes que t’has fos en el temps i encara no me’n sé avenir. Podria dir, que no ho admeto. Però el principi de realitat assenyala que sí, que t’has fos definitivament en el temps.

Fa cosa de vint anys que Margarita Solé em va proposar que m’apuntés a assistir al teu seminari. Genèricament anava sobre l’estudi del narcisisme, tema que tu coneixies amb la mateixa precisió que tenia Kepler sobre les seves lleis.

Oh, sorpresa! Tenies la consulta al carrer Doctor Carulla, carrer al qual, a finals dels anys 60 del segle passat, el Pau Riba d’abans del Canet Rock que ell no recorda havia escrit una bonica cançó d’amor: «Si un dia vas pel carrer del doctor, curull al cor de joia i sense por…».

Durant vint anys, pràcticament, cada dues setmanes he anat al carrer del Doctor, no del Dr. Carulla, sinó del Dr. Aragonés. I penso que allò que durant aquests vint anys jo he anat aprenent resulta de tot punt impagable.

L’estudi del narcisisme era més aviat la millor excusa per rellegir, discutir i aprofundir l’inacabable llista d’autors i autores que van des de José Bleger a Lou Andreas Salomé, passant per Béla Grunberger, André Green, Janine Chasseguet-Smirgel, Donald W. Winnicott, Michel de M’Uzan… I sempre, al fons de tot, dues coses ben distintes però absolutament complementaries: l’obra completa de Freud, d’una banda, i, de l’altra els teus treballs, on t’interrogaves permanentment sobre els orígens de la subjectivitat, de l’estructuració del psiquisme humà. Per adobar-ho, bastant de Klein i poc Lacan i com a contrapunt, les inacabables lectures i reflexions proposades sobre la medicina psicosomàtica de la mà de José Maria Franco Vicario, sempre tan actiu, tan crític, tan profund… Perquè l’ombra de Pierre Marty és allargada.

I, parlant d’una banda i de l’altra, penso també en la teva pàtria d’origen, que és a l’altra banda de l’Atlàntic, l’Argentina, i en la teva pàtria d’adopció, Catalunya. Sempre he agraït el teu interès per aquest triangle tan petit del món, en comparació amb l’enorme triangle que és l’Argentina. Ens ho vas ensenyar molt bé: de les dualitats preedípiques a la triangulació edípica…

La casa del Doctor del carrer del Doctor, és una casa d’aquelles que s’havien construït amb criteris de l’arquitectura racionalista, lluny de les floritures barroques, tan gaudinianes. Era —és— una casa lluminosa, on a cada pany de paret hi havia una llibreria. Per tot arreu hi penetrava sempre la llum del sol. Entrant per la porteria, es veia un jardí tancat.

I penso en la cançó de la Maria del Mar Bonet, musicant el poema Desolació de Joan Alcover:

(…) Jo sò l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la
sesta; mes branques una a una va rompre la
tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca
migpartí… (…)

I penso en tu…

Perquè la nostra Maria del Mar Bonet, si no recordo malament, va fer un disc que portava per títol Jardí tancat. No hi he entrat mai; però el dia que em senti amb forces, hi aniré i li diré a la portera que m’hi deixi entrar. A còpia de passar els anys, ens vam fer amics, és una dona responsable i que viu amb orgull la feina que fa. He pensat en això del Jardí tancat, de la Maria del Mar Bonet, i del poema d’Alcover per lliure associació…

Però per a mi, a part que ens hagis ensenyat moltes coses i que hàgim llegit molts autors, el més important és que tots els que hi assistíem vam aprendre a parlar de les dificultats de la clínica, més dels nostres errors que dels nostres encerts. Això és impagable. Paradoxes: un seminari sobre el narcisisme en què durant tant i tant de temps els assistents n’hem dedicat molt poc a cultivar-lo. És la teva gran victòria.

Acabo. I ho faig citant, perquè no podia ser altrament, el poema Calladament del Llibre d’absències de Miquel Martí Pol:

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Sempre teu,

Oriol Martí

Margarita Solé, Montserrat Canal, Jerónimo Erviti, José Mª Franco, Lluis Zaera, Oriol Martí, Roberto Goldstein
leave a comment

Download text (text in Catalan and Spanish)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *