[Text in Catalan]: Antonino Ferro és psicoanalista de la Società Psicoanalitica Italiana (SPI) i de la International Psicoanalitic Association (IPA). Ha publicat nombrosos articles de clínica, teoria i tècnica, els llibres La técnica en el psicoanálisis infantil –traduït al castellà per l’editorial Biblioteca Nueva, i a d’altres idiomes–, i Nella stanza d’analisi. Emozioni, relati, trasformazioni (1997), (La hora de análisis. Emociones, relatos, transformaciones), que és el que us volem presentar.
Aquest últim treball es centra en tot el que succeeix entre pacient i analista en la sessió d’anàlisi, des dels primers instants de l’entrevista. Es tracta d’un llibre de tècnica psicoanalítica des del vèrtex més actual de la psicoanàlisi. Ferro parteix del model de camp que van desenvolupar Madeleine i Willy Baranger. D’acord amb els Baranger, el que es descriu convencionalment com a neurosi o psicosi de transferència, es pensarà en termes de camp com a neurosi transferencial-contratransferencial, és a dir, com a funció de la parella analítica, com a relació intersubjetiva. “El camp bipersonal de l’anàlisi és, per tant, el lloc d’un procés dinàmic caracterizat per la tendència de la parella a erigir vincles de tipus simbiòtic (en el sentit de Bleger) i pel treball orientat a transformar aquestes experiències en termes de relació objetal”.
Des d’aquest punt de vista, Ferro revisa en el seu llibre algunes de les temàtiques bàsiques de la psicoanàlisi, com els criteris d’analitzabilitat i de final d’anàlisi, les transformacions que esdevenen al llarg de la sessió i del tractament, la impasse i les reaccions terapèutiques negatives, la sexualitat i el setting. Sobre tots aquests temes hi ha la mirada viva de l’autor, la seva visió i les seves aportacions més personals. Amb una gran sensibilitat pel “clima” de la sessió i per la capacitat del pacient –en cada moment– de tolerar les interpretacions, més o menys saturades de l’analista. L’autor explora les possibles maneres d’entendre els personatges que emergeixen durant la sessió. “Considero que una sessió, ja des del primer instant, està oberta a infinits desenvolupaments possibles: segons com interactuaran analista i pacient, en les paraules que es diran, i sobretot en el joc de les emocions que s’activaran”, escriu.
Una de les tasques més difícils en el treball d’anàlisi és la de produir en el pacient la sensació d’estar acompanyat, de sentir-se confiat, i per tant ajudat per a poder encarar les seves dificultats de relació. Entenem que és freqüent que un pacient, abans de demanar ajut, ha intentat pels seus propis mitjans de resoldre els seus conflictes, i es comú que passi temps fins què pugui arribar a demanar ajut. Ferro ens proposa pensar la sessió com una “obra oberta”. El setting i el que es desenvoluparà entre pacient i analista en el diàleg que s’establirà a partir de les vivències i emocions transferides en el camp, comptaran amb una funció analítica catalitzadora d’aquelles emocions que ara es poden contenir i transformar (en el sentit de Bion, elements beta-alfa).
Creant-se progressivament un vincle que es construeix en la relació que sobreviu a la malaltia, aquest vincle s’enforteix en allò que té de creatiu: un diàleg viu i real com el que es dóna dins l’hora d’anàlisi, que tan bé Ferro en aquest capítol aconsegueix transmetre’ns, gràcies a la riquesa i a la sinceritat dels nombrosos exemples clínics amb nens, adolescents i adults.
Reproduïm en aquesta secció d’Intercanvis la traducció al castellà del tercer capítol: “El diálogo analítico. Mundos posibles y transformaciones en el campo analítico”. Esperem que aquest sigui un avenç d’una possible traducció de tot el volum, que desitgem compartir i discutir amb els col·legues.
Elena Fieschi, Rosa Velasco leave a comment
