[Text in Catalan]: En aquest article quatre autors diferents proposen la seva perspectiva sobre els problemes actuals de la psicoanàlisi contemporània. Presenten també la seva aportació sobre les innovacions que la psicoanàlisi necessita incorporar per evitar convertir-se en una disciplina marginal en el futur.
1. Psicoanàlisi: ciència o hermenèutica
Rogeli Armengol i Millans
Moltes vegades he proposat que se separi la teoria psicoanalítica del mètode o pràctica, per conservar indemne el mètode i poder curar la fractura que es va produir entre la psicoanàlisi i el pensament científic. Cada vegada és més urgent recompondre la situació per evitar que l’anàlisi no esdevingui una disciplina marginal o alternativa. No m’importa haver de criticar l’obra teòrica de Freud, el que m’importa és que la psicoanàlisi es mantingui. És un gran procediment terapèutic si està ben indicat i ajuda que la gent sigui més feliç, a mi va anar-me molt bé. Sempre he dit que sóc afortunat d’haver tingut l’anàlisi que vaig tenir. Al mateix temps, pel que vaig veient, opino que si la psicoanàlisi no és capaç de renunciar a l’especulació s’arruïnarà sense remei; caurà el mur de Berlín o el de Viena.
He dit en moltes ocasions […]
2. La bona criança, la mala criança. La criança no pot amb tot
Joan Creixell i Sureda
L’inconscient existeix, el que no existeix és l’inconscient que proposa la psicoanàlisi clàssica amb fantasies i sentiments inconscients. Fa molt de temps que la psicoanàlisi va a la deriva per culpa d’aquesta confusió. Proposant un inconscient en el que hi ha fantasies i sentiments, es crea una profunda contradicció. Sentiment ve de sentir, notar, percebre. Un sentiment és la presa de consciència d’una emoció. Aquest és un procés perfectament conegut i descrit en els actuals manuals de neurologia. Els estímuls activen el sistema nerviós perifèric i arriben als nuclis del cervell on provoquen el que notem com emoció i quan arriben al còrtex provoquen sentiments i pensaments. Cap misteri. I no s’hi val a dir […]
3. De la psicoanàlisi de les forces obscures a la psicoanàlisi dels afectes
Ramon Riera i Alibés
Actualment hi ha una certa tendència a diferenciar la psicoanàlisi pulsional (la clàssica) de la psicoanàlisi relacional contemporània (Mitchell i Aron, 1999). En la meva opinió, les pulsions clàssiques (per exemple, les pulsions pregenitals i incestuoses de Freud, la pulsió de mort del bebè kleinià) són un concepte poc rigorós. Múltiples investigacions contemporànies en primera infància (d’autors ja consagrats com Daniel Stern, 1985) ens presenten un bebè amb uns sistemes motivacionals molt més amplis i complexes que la dualitat pulsional clàssica. Potser, doncs, més que parlar de la psicoanàlisi de les pulsions, resulta més clar i precís parlar de la fascinació de la psicoanàlisi clàssica per les forces obscures.
Un exemple d’aquesta fascinació […]
4. Freud li va dir al pacient que parlés i li va donar una cadira (o divan)
Francesc Sáinz
Sigmund Freud era metge i en un principi es va dedicar a la recerca. Estudiava els microorganismes a través del seu microscopi, tenia un futur prometedor. El camp de la neurofisiologia el va portar a interessar-se per la histèria, i a partir d’aquí pels fenòmens psicològics. Com era el seu costum des de nen i adolescent, llegia literatura variada: obres de Shakespeare, Goethe, clàssics, els mites etc. De tal manera que mentre buscava en el seu microscopi aprenia sobre les relacions i els sentiments humans dels quals aquests escriptors eren autèntics mestres.
Partint d’aquí Freud s’endinsa […]
R. Armengol, J. Creixell, R. Riera, F. Sáinz leave a comment
