«La psicoanàlisi a l’inrevés» vol evocar en primer lloc el poema titulat «A l’inrevés», de Gabriel Ferrater, algú amb qui Francesc Tosquelles se sentia sens dubte molt proper, i no només per la condició de reusenc que compartia amb ell.
El poema de Gabriel Ferrater és, de fet, un petit exercici psicoanalític, condensat en catorze versos decasíl·labs, per distingir el subjecte de l’experiència i el seu Jo. El subjecte de l’inconscient no és idèntic al seu Jo. I Ferrater —bon lector de Freud i la seva Traumdeutung— ho sabia prou bé. De manera que el poema comença amb un primer vers, «Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja…», per continuar destrenant en dotze versos un seguit d’imatges punyents —«…la pluja / frenètica d’agost, els peus d’un noi / caragolats al fil del trampolí»…— i acabar amb un darrer vers que podria resumir molt bé el final d’una psicoanàlisi: «Diré el que em fuig. No diré res de mi». Contràriament al que podria pensar-se, el veritable final d’una psicoanàlisi no diu res de mi, no diu gairebé res del Jo de la consciència, sinó que diu alguna cosa d’allò que necessàriament el fuig, d’allò que necessàriament se li escapa, a l’inrevés del Jo de la consciència, del Jo de la psicologia. I és allà on el subjecte es pot reconèixer, finalment, com estranger en el seu propi món, com un subjecte, per dir-ho així, exiliat de si mateix, del seu Jo.
Crec que podem trobar, tant en Gabriel Ferrater com en Francesc Tosquelles —tots dos exiliats, encara que per raons diverses— aquest tret comú: una mateixa condició d’estranger, d’estranyesa en relació al Jo, a les identificacions amb les quals confonem massa sovint el subjecte. La diferència irreductible entre Jo i subjecte[…]
Miquel Bassols déjale un comentario
Leer en pantalla texto completo
navegador no compatible
Descargar artículo completo
Leer en Número 50 :: Julio 2023 ya en vuestra librería, pídelo aquí y te lo enviaremos
