El meu primer contacte amb el món professional de la psicologia clínica i la psicoanàlisi fou l’any 1973, quan vaig començar a fer pràctiques a l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau, i em va posar de seguida en el camí de l’anàlisi de les institucions.
Per a mi fou una sorpresa perquè jo cursava el tercer any de Psicologia, que en aquell temps era una secció dins de la llicenciatura de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i allà estudiàvem les polèmiques entre les diverses teories sobre el psiquisme, sempre contemplat com un fenomen individual. Algunes d’aquestes teories emfatitzaven el paper dels factors ambientals, culturals i dels estímuls externs, però d’una forma molt teòrica i general. Ja coneixia i m’interessava molt més la psicoanàlisi que, d’una banda, se centrava en l’organització interna del psiquisme i, de l’altra, analitzava la incidència dels factors externs però d’una manera molt més precisa i articulada amb el món intern i la psicopatologia.
Però a l’Institut Mental (abreujant, «el Mental»), amb psiquiatres i psicòlegs amb formació psicoanalítica, s’anava molt més lluny que assenyalar els factors familiars que havien donat lloc al trastorn. S’assenyalava també, i s’intentava actuar, sobre la institució psiquiàtrica mateix, vista històricament no com un lloc de curació sinó com un lloc de cronificació, fins i tot de «segellament», del trastorn. No m’estendré sobre els fenòmens del «pacient designat», els funcionaments familiars iatrogènics i altres que en aquell temps ja s’anaven reconeixent, sinó sobre un fet central al voltant del[…]
Pere Llovet déjale un comentario
Leer en pantalla texto completo
navegador no compatible
Descargar artículo completo
Leer en Número 50 :: Julio 2023 ya en vuestra librería, pídelo aquí y te lo enviaremos
