Paraules de tancament de la Jornada dedicada a Francesc Tosquelles.
Tot parafrasejant a Salvador Espriu.
Ha arribat l’hora de cloure aquest acte, però em sembla bonic acabar aquesta Jornada, enfocant tres temes que bé poden ser el comú denominador del llegat de la persona que avui hem homenatjat.
Tots els nostres ponents ens han recordat permanentment que el principal llegat que ens deixa Francesc Tosquelles és sotmetre-ho tot a la interrogació, a la pregunta permanent. Pregunta que té tres dimensions que, al llarg d’aquesta jornada s’han il·luminat amb una força prou manifesta.
En primer lloc, com a psiquiatre i psicoanalista Tosquelles ens interroga sobre: què fem? com ho fem? i per què ho fem?
Tosquelles ens recorda a Espriu quan en aquell poema ens deia que: «Diversos són els homes i diverses són les parles, i convindran molts noms a un sol amor…». Tosquelles manté que diverses són les pràctiques terapèutiques relacionades amb la malaltia mental i no únicament donar pastilles. Cada pràctica terapèutica, si mirem la trajectòria dels treballs que ell va fer, venia a dir-nos: no deixem de parlar les diverses pràctiques sotmetent-nos a una sola. És una lliçó que no hem d’oblidar mai.
Això pren un valor molt especial quan una part important de la seva tasca la va realitzar en una època en la qual encara no existien psicofàrmacs eficaços, i això implicava una gran dificultat. Ara vivim en l’època contraria. És l’època del pensament únic psicofarmacològic. I per bé que els mateixos grans descobridors dels psicofàrmacs al llarg de la segona meitat del segle XX, van alertar sempre que les pastilles no ho arreglaven tot (i penso concretament en Delay i Sternbach) imitant a Tosquelles hem de recuperar aquestes diverses parles que semblen en perill d’extinció per evitar que la subjectivitat humana desaparegui com allò que és.
En segon lloc, Francesc Tosquelles, ens sorprèn per la seva extraordinària capacitat dialèctica, que podríem resumir com: caminar amb el cap i pensar amb els peus. Tosquelles, en tota la seva pràctica professional, sempre va confiar en la contradicció dialèctica fonamental, que van definir amb una precisió i una bellesa admirables els filòsofs presocràtics, en aquest cas i de manera especial Heràclit quan advertia que totes les coses estan prenyades del seu contrari.
El nostre homenatjat be com a psiquiatre de la Guerra Civil, com en els camps de concentració, a Saint Albàn, a Reus, o on fos, sempre en la pitjor bogeria hi trobava la seva contradicció. És aquesta força la que el porta contínuament a recordar la frase final de Freud del seu tractat sobre la histèria quan deia dirigint-se als seus pacients:
Vostè es podrà convèncer de que serà molt gran el guany, si aconseguim transmutar la seva misèria histèrica en infortuni quotidià. Amb una vida anímica restablerta vostè podrà defensar-se millor d’aquest darrer…
(Això és una traducció al català feta des de la traducció de l’Obras Completas de Freud publicada per Amorrortu editores en llengua castellana. Per desgràcia, encara no tenim l’obra completa de Freud —com tants altres autors d’obres fonamentals en la història del pensament humà— traduïdes al català. Per això encara no som una nació normal).
I parlant de Freud, Tosquelles va recuperar la millor tradició freudiana del caminar. La psicoanàlisi i l’acció de caminar, de fet són dues activitats que van plegades. Això em porta a pensar amb l’estàtua de Alberto Giaccometti, L’home que camina, i en la part final del Cementiri de Sinera. Ens diu Espriu:
(…) Pel silenci
fidel de nobles arbres
per mi estimats, camino
a l’oblit, deixant rere
amors, velers, sofrença,
últims senyals de passos (…).
I en tercer lloc, Francesc Tosquelles també ens ajuda als catalans a recuperar la memòria i la identitat. Tosquelles, es denuncia amb l’accent, tan català amb el que parla en francès o en castellà. Molts ens hi sentim identificats. És aquest home de Reus que de jove ja té el valor de dir el que pensa, i pensar íntimament en català. És per això que, en la seva vocació de metge, en la seva posició política radicalment republicana, i en la seva vivència de l’exili, ell es comporta amb un tarannà que se’ns fa familiar, perquè és el nostre.
Però, com en tants altres cassos de l’exili, la seva figura, tan important en la història de la psiquiatria de la segona meitat del segle XX, fou absolutament desconeguda per molta gent que avui som aquí i que ja vivim la tardor de la nostra vida. Faig referència que, en la negra nit de la dictadura, vam conèixer que existia un tal Francesc Tosquelles a través de l’obra del seu deixeble Frantz Fanon, l’autor de Els condemnats de la terra acompanyat de l’impagable pròleg de Jean Paul Sartre.
L’egrègia figura de Frantz Fanon, aquell metge martiniquès d’origen, francès de passaport, algerià per vocació i adopció, fundador del Front d’Alliberament Nacional algerí i mort prematurament de leucèmia, va coincidir amb la persona a la qual avui hem sotmès a escrutini la seva obra i li retem l’homenatge que mereix. Qui devia influenciar més a qui? Hom diu que un bon mestre no sap mai on arriba la seva influència.
La prova és com les coses van canviar molt a l’hospital de Blida-Joinville sota la direcció de Fanon, tan influenciat per Tosquelles. Però dialècticament, els deixebles espavilats i compromesos també influencien i molt als professors. Saber, mestratge i transmissió, tres nocions molt psicoanalítiques posades en joc, molt especialment la del mestratge.
I torno a parafrasejar a Espriu en el seu poema dedicat a Pompeu Fabra —al que Espriu defineix com a «mestre de tots»— que porta per títol «El meu poble i jo» i en recordo alguna estrofa, potser la més cabdal:
Senyor, servidor?
Som indestriables
El meu poble i jo
Dos homes, dos orígens diferents de dos nacions sense estat, dos metges i una manifesta voluntat de «curar» en el sentit més ampli del mot. Dos metges que com ha passat des de Hipòcrates fins avui, s’han influenciat amb una gran força.
Però la Jornada ha d’anar acabant, i res millor per tancar-la que tornar a Espriu en el seu «El caminant i el mur»:
Benignament soc ara guiat
Enllà del vell origen de les aigües
On ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin cansats
De la vigília del tercer nocturn,
Començarà l’ocell la clarosa lloança.
Jo, que em moro i sé
La solitud del mur i el caminant
Et demano que em recordis avui,
Mentre te’n vas amb les sagrades hores.
Toca, doncs anar-nos-en. Us donem les gràcies por la vostra assistència, per l’esperança de que avui podíem aprendre i compartir coses noves, per la vostra confiança en aquests temps eixorcs que, dialècticament, son signes portadors d’un futur millor. Francesc Tosquelles, ens pot ajudar molt, a fer-ho realitat.
Moltes gràcies a tothom en nom de la nostra Revista.
Oriol Martí déjale un comentario
Leer en pantalla texto completo
navegador no compatible
Descargar texto
Leer en Número 50 :: Julio 2023 ya en vuestra librería, pídelo aquí y te lo enviaremos
