Agraïm als companys psicòlegs del col·lectiu SYSIFO l’informe, preliminar i d’urgència, tal com ells reconeixen, que han elaborat sobre la situació a Ciutat Meridiana (Barcelona).
L’impacte de la desigualtat en la salut mental dels individus i les famílies és el tema que tracta aquest treball del Col·lectiu SYSIFO que us presentem a continuació, així com les implicacions per a la salut mental que suposa estar en una situació d’emergència habitacional.
En l’informe, els autors proposen altres reflexions més teòriques, sobre diversos temes que impacten la seva tasca professional al barri: la desigualtat i la salut mental, el sensellarisme, la indefensió adquirida, el tipus d’atenció psicològica que s’està donant al nostre país basada en psicofàrmacs i la falta de diagnòstics, les implicacions per a la salut mental que suposa estar en una situació d’emergència habitacional, els espais terapèutics d’ajuda mútua exemplificats en l’associació de veïns del barri, i l’augment dels casos de depressió i del risc de suïcidi. Tots aquests temes tenen com a novetat el lligam amb una realitat concreta que és la que aborda l’informe, i encara que per extensió només es puguin esbossar, mereixen un aprofundiment en futurs informes, cosa que des d’aquí animem els autors a fer-ho en un futur pròxim.
És a vosaltres, lectors, a qui correspon discutir sobre el contingut de l’informe i les seves conclusions; nosaltres no ho farem perquè no és l’objectiu d’una presentació com aquesta, però sí que hi reflexionarem en les línies següents.
Els autors suggereixen que Ciutat Meridiana (Barcelona) és una zona en catàstrofe social, i que la intervenció professional que ells hi estan fent respon a aquesta apreciació: una ajuda de primera intervenció per pal·liar els efectes traumàtics i acompanyar l’individu perquè torni a ser funcional, seguint les recomanacions de l’OMS per a aquest tipus de situacions. També ens expliquen que fan treball comunitari, com ara les sessions grupals, que no són pròpiament d’assistència mèdica sinó per a la creació de lligams comunals, una pràctica que segurament respon a la forta influència de l’associació de veïns del barri sobre la feina d’aquests professionals.
La primera cosa que crida l’atenció en la lectura de l’informe és la ràtio de persones ateses per família; més endavant ens expliquen que el seu treball professional el centren en un dels progenitors adults i que és ell el que fa el treball terapèutic amb la resta de la família. Sorprèn perquè al llarg de l’informe es deixa clar que un dels col·lectius més afectats per la vulnerabilitat en l’habitatge és el dels infants, però segurament la falta de pressupost de la institució fa que s’hagin de limitar les intervencions, i això mateix fa que l’associació de veïns ara mateix estigui reclamant que hi hagi una intervenció més específica dirigida als nens que estan en risc de perdre la casa o que són desnonats. Com els autors ens expliquen en l’informe, al contrari del que va passar en el 2014 quan uns quants voluntaris van suplir l’administració, aquest cop els voluntaris que s’hi han ofert a fer aquesta tasca que no fa l’administració no han rebut el vistiplau de l’associació de veïns que, molt encertadament, reclama que sigui l’administració la que faci la seva feina i ofereixi l’atenció psicològica que els infants necessiten, igual que es fa càrrec d’escolaritzar-los o vacunar-los.
Els autors afirmen amb tota rotunditat que no fan una tasca d’assistencialisme, i això obre una reflexió interessant: l’acompanyament a una persona que és desnonada per ajudar-la a passar aquest dol i no caure en la desesperació, és assistencialisme o no? I no hi ha una única resposta perquè tot dependrà del tipus d’intervenció professional,. Els autors defensen una participació activa de la persona en el canvi, això vol dir ser capaç de fer front a la situació i tenir capacitat per buscar-hi solucions. D’aquí que els autors no en qüestionin cap dels mètodes emprats per fer-hi front.
Ciutat Meridiana (Barcelona) està situada en una zona urbanísticament insalubre, recordem l’anècdota que abans de construir-se el barri en època de l’alcalde franquista Porcioles, en aquests mateixos terrenys es va dissenyar un projecte per ubicar-hi un cementiri, projecte que s’hagué de descartar a causa dels alts nivells d’humitat. Per tant, el que era dolent per als morts va ser bo per als vius, com diu l’eslògan popularitzat per l’associació de veïns. El Besòs, les autopistes infinites, la fàbrica de ciment, línies fèrries…, tot aquest caos urbanístic, que no ha tingut en compte les persones que hi habiten, l’ha convertit també en psicosociològicament insalubre.
Podem reflexionar sobre si això era i és inevitable i, per tant, no té solució. Les causes que fan que els humans ens instal·lem en una zona o altra del planeta històricament sempre han estat les mateixes: un riu, font d’aliment; una zona de pas, font de comerç; una fàbrica, font de treball assalariat, etc.
Quina ha estat la causa, doncs, d’ubicar-se a Ciutat Meridiana (Barcelona)? Els seus habitants no hi han anat a parar perquè els hi encantin les vistes del Pla de Barcelona o del Vallès, o els agradin les escales mecàniques, la causa és la pobresa.
És, doncs, un espai insalubre on viu la gent a qui no li queda més remei? Molts dels primers habitants provenien de barris de barraques desmantellats, als quals s’afegiren persones que no podien viure en altres zones de Barcelona.
Ciutat Meridiana, i totes les ciutats meridianes que hi ha al país, és un estigma o un estat permanent, un forat on encabir el que els altres ciutadans i l’administració no volen veure.
La tragèdia, encara recent, de la fàbrica ocupada de Badalona ens fa evident que hi ha altres realitats, que el xabolisme segueix existint, i que Ciutat Meridiana, sense pertànyer a l’últim estrat de la societat, també té una problemàtica greu d’habitatge.
Els autors ens expliquen que actualment molts habitants de Ciutat Meridiana estan dintre dels paràmetres que defineixen el sensellarisme, en la categoria de llar insegura.
Els lloguers dels pisos són cars per a les butxaques dels seus habitants, però més econòmics que en altres llocs de Barcelona; el fenomen de l’ocupació s’estén al barri: ocupen aquí perquè no els deixen ocupar en altres llocs, perquè no hi ha empreses, perquè no es poden contractar treballadors, perquè tenen les feines més mal pagades, perquè es concentren els sense papers, perquè els habitatges són insalubres i no s’han arreglat…
Ciutat Meridiana tenia un mercat municipal que fa tres anys va haver de tancar per falta de paradistes, conseqüència de la falta de clients; la pressió de l’associació de veïns ha aconseguit que, des de fa un any, en el mateix espai hi hagi obert un supermercat: un èxit!, i un motiu de felicitat per als habitants del barri. El que en qualsevol altre lloc de Barcelona seria considerat un fracàs i un retrocés, substituir un mercat municipal per un supermercat, en aquest barri és un èxit rotund. Ciutat Meridiana i la resta de la ciutat caminen amb el pas canviat.
Si alguna cosa fa diferent i especial Ciutat Meridiana és la seva associació de veïns autorganitzada, el veïnat com a espai terapèutic d’ajuda mútua, com expliquen els autors; una associació que són els mateixos veïns i uns serveis socials que són de fora, només això explica el perquè de la seva influència.
Recomanem llegir els punts finals de l’informe, oferts pels autors a manera de conclusió
Pensant en el perquè del nom que ha adoptat el col·lectiu de psicòlegs, ens ve al cap la història de Sísif, que pujava a dalt de la muntanya una pedra. Castigat pels déus la pedra rodolava i queia cada cop fins al fons de la vall. I Sísif havia de tornar a començar. En aquesta llegenda antiga, què considerem preeminent? El càstig ineludible i que no es pot evitar o la voluntat perpètua de Sísif, que no es resignava i hi tornava una i altra volta?
Una voluntat de positivisme ens farà adonar que el col·lectiu, o, millor dit, el veïnat del qual es parla en l’informe, hi torna una vegada i una altra, però a la llegenda també hi veiem una certa resignació, que podria ser la lectura negativa de l’informe: és a dir, que tot això són cures pal·liatives. Una dicotomia per explicar-nos que aquesta pot ser una feina de resistència o de superació, vegeu-ne el got mig ple o mig buit, com vulgueu.
Oriol Martí, Anna Miñarro déjale un comentario
Descargar texto presentación
Leer texto presentación en Número 45 :: Diciembre 2020 ya en vuestra librería, pídelo aquí y te lo enviaremos
